Tancat per vacances

Bon Nadal a tothom!

Passa el temps

Anem fent camí. Camí al desconegut món de l'incògnit futur. Hi ha gent que baixa del tren en marxa. N'hi ha que segueixen esperant el seu destí a bord. L'estació encara és lluny... o això sembla... El bitllet m'el varen donar avui fa molts anys i he viatjat des llavors fins ara en l'alegria del primer dia. Tu m'has acompanyat i jo a tu. Ells varen aparèixer del no res per donar-li sentit a la vida. El temps i els paisatges van passant. Dia a dia ens recorden la bellesa del quotidià esdeveniment. Passa el temps i amb ells els dies, i els records queden a la butxaca. I això ens fa ser conscients que cada estació que deixem enrera ens apropa a la fi. Haurem de passar el testimoni, però encara ens queda via per recórrer! Encara estem a temps d'ajudar-nos a entendre la vida...

Ara ve Nadal...

És de menester emprar tot el que estigui a les nostres mans per apaivagar l'exigència dels requisits existents. Tot i això quelqun jorn haurem de fer front a les pesquisses més insòlites de l'infortuni esbutxaquer per allunyar-nos de la vagància badallera que tothora ens barrina l'intel.ligència. Aquest tarannà ens durà sens dubte a assolir els objectius pre-establerts que hom desitja per aquestes dates. El consumisme com a fracàs, el fracàs com a futur... mmmh... Matarem el gall!

M'autodidacto!

En el cas que hagués de fer un esqueix de mi mateix, partiria del principi sense por de recordar altre temps. Aquells anys sota les ales, protegit del desconsol, obren braços a l'espera(nça) d'un noiet emocionat que per ganes no de viure sinó més de despistar ha anat obrint boca cap el món del més enllà. Aprenent de les voreres i del iNperdible punt cardinal he anat fent rular la màquina il.lustrant-me en l'amistat. Obligat per la bogeria i l'ensenyament quotidià, el meu cap i els meus aspectes han après que rés s'enreda si un no vol, i que un no val si no s'hi enreda. I del pou de la saviesa que t'inspira el pas dels anys, n'he tret un munt de formes per poder-les manejar segons ho admeti o no el tarannà subtil. A fi d'entendre la vida, a fi d'entusiasmar-m'hi... m'autodidacto!

Coeficients aritmètics

Aquesta setmana, no puc dir la nit exacta doncs et manipulen conscientment perquè no recordis rés, m'han fet l'examen anual els nostres amics invisibles d'un altre món paral.lel. Com cada any per aquestes dates astronòmiques, m'han realitzat dos foradets simètrics ben petits a la part superior-posterior del paladar mentre dormia (no vull ni saber la tècnica que utilitzen) per accedir al cervell i així poder-se baixar totes les dades de l'any. És per això que ho sé, perquè la zona queda ferida, per molt savis que siguin, i produeix una lleugera molèstia fins que cicatritza. No sé ben bé perquè ho volen, de fet la meva existència no té gaire interès interestel.lar, o així m'esforço en aconseguir-ho dia rera dia. Una vida conscientment obsoleta! Deuen estar avorrits allà dalt perquè es passin l'existència extraterrestre fent mitges ponderades de coeficients aritmètics per estipular...

Ànima nipona

Vint-i-vuit anys oblidada al darrera d'un magatzem. Vint-i-vuit anys esperant que unes mans l'acaronin, li facin dolçes carícies, l'estimin, la respectin i li donin calor i sentit a la seva existència. Tant de temps a l'ombra des que fou concebuda la faran diferent? L'ànima nipona adormida, el cos meravellòs de caoba mig buit cansat de no fer rès, el coll estiragassat desvirtuat, els controls expectatius a zero esperant ser girats sobre el seu eix... l'actitud avorridament anestesiada... On és aquella alegria desbocada de joveneta desvergonyida que s'en va anar decidida a l'estranger buscant aventures? Segur que és amagada rera el diapasó guaitant decebuda la llum que li retorni la vida que li va prendre l'indiferència del segle passat... Quines ganes de viure deu contenir a dintre seu! Quines ganes d'entonar mil melodies! Quines ganes d'agrair el ser treta de l'oblit!

Autodestrucció

El sistema és senzill. Un cop arribada l'hora els circuits interns donen l'ordre de destruir el propi ésser i es desencadena la bogeria plasmàtica. Auto-destrucció estanca infinita de curt recorregut. És una solució una mica bèstia, inhumana i més... però és el que hi ha. No es pot viure eternament! Disseny erroni o broma de mal gust? Segurament no ho sabrem mai. D'alguna manera s'havia de fer... El problema ve quan el programa s'inicia per error abans d'hora i el procediment natural es converteix en una greu pifia de la natura i provoca incongruència generalitzada per falta de comprensió estipulada. Aquí si que tenim tot el dret del món de queixar-nos enèrgicament, alçar la mirada translúcida i amb la veu congestionada cagar-nos en Déu i engegar-ho tot a pastar fang.

La nova moda

Ara s'ha posat de moda no tenir pressa. Als semàfors les motos al ralentí arrenquen amb passivitat a veure qui arriba més tard a la propera cruïlla i els pilots xerren entre ells de les seves coses. Els vianants s'amuntegen als passos de zebra donant prioritat infinita als altres conciutadans... Passi, passi! Vosté primer! Els autobusos parats esperen que la gent de la cua validi el tiquet mentre el conductor els dóna 'ànims'... Amb tranquil·litat, sense presses! Que tenim tot el dia! Els vells caminen a pas de tortuga i els joves a velocitat de vell. Als CAP, els metges operen a l'i-n-s-t-a-n-t però amb destresa ralentida mentre l'infermera es fa les ungles com qui toca el violoncel a ritme d'adaggio. Fins i tot els gossos donen prioritat per aixecar la pota als arbres! Guau, guau! Una ciutat diferent a càmera lenta on l'índex d'afeccions cardíaques a caigut en picat fins desaparèixer... La dignitat de ser l'últim com a valor humà. S e n s e p r e s s e s . . .

Sóc descobridor

Jo, sóc descobridor. Però no he descobert res encara! Bé, si, només he descobert que no serveixo per descobrir. I es que després de tants anys, ja hauria d'haver descobert quelcom si ho fos. La veritat es que no m'hi implico gaire a descobrir coses... més bé m'espero assegut que em vinguin idees al cap per desenvolupar-les i poder donar a conèixer els meus descobriments al món, però res de res... és inútil! Al meu favor haig de dir que com que altre gent també descobreixen coses (no sóc l'únic descobridor del món), de les coses que hi ha per descobrir cada cop en queden menys. Això de ser descobridor és molt estressant! I quan més estressat, menys descobreixes... I a sobre cobro per descobriment! I ara amb la crisi... estic al descobert!

D'avui en vuit...

D'avui en vuit de bon matí, quan la rosada encara sia viva, els tres tombs ens duran per parelles fins els quatre camins. Allà a la cruïlla, dalt del turó, en fila índia i disfressats d'antics autòctons, formarem una sardana de cercles infinitament geomètrics al ritme dels tres quartans del poble i el joglar geperut desafinat. Una rotllana carnavalesca a contrapunt d'aquestes dimensions no es dansa cada jorn, però hi ha precedents il.lustrats en la memòria de les tradicions catalanes ancestrals. Tirada de llargs, tirada de curts i cop final assenyalant al mig... A veure si d'aquesta guisa ens fem escoltar! Fins llavors ens esperen set dies de tibar la corda amb força, plens de misteri i nerviosisme esglaiador al pessebre de la vida... La passió d'un poble, la Festa Major de l'existència ja és aqui!