Quin paio!

Se n'ha anat després de tres setmanes de solitària angoixa continguda…
Com cada any per aquestes dates se'm presenta, sense avís però amb envejosa puntualitat, un tipus amb panxeta, suós i despentinat, avituallat només amb calçotets de gira i volta passejant pel passadís com si això fos casa seva. El curiós és que m'és familiar… el conec no sé de què… em sona de 'nosecuantus'… Poder el veure'l cada any ens uneix en parentia?
Es lleva d'hora amb cara de pocs amics però somrient com un infant. Amb la cella aixecada en trapella gesticulació fent el sòmines davant del mirall s'afaita, fa un riuet i mentre es renta les dents engega l'aigua calenta de la dutxa adormilat. Un cop surt gratant-se els ous es vesteix la meva roba i esbatussa els llençols com qui fa el llit… però no. Se'm fot les torrades i el meu suc i abandona la llar amb dues voltes de clau al pany per substituir-me amablement al meu treball mentre jo al.lucino cogombrets somniant que jo sóc ell o que ell és jo. La veritat és una incògnita preexistent que no aconsegueixo desvetllar per més que m'hi esforci.
Al migdia ve a menjar, de la nevera el més senzill, no li agrada de cuinar ni a la olla ni els fregits… és un vague acalorat que el que vol és subsistir, amb poc esforç i no-foto-copisme, a l'auca del senyor X. És un barrut reconcentrat! Un coetani bessó desconegut! Un estrany entranyable que em capgira el pensament! Es grata el cap, s'endinsa el dit al nàs i s'espallufa al meu sofà mentre s'acaricia la panxa amb confortable conformitat. S'apropia del meu comandament tota la tarda, cambia que cambiaràs, sua que suaràs, fins passada mitjanit que es retira arrugat i amb l'esquena adolorida de no moure ni el perfil, al meu llit. Sí, al meu estimat llit!
Quin morro, senyors! Quin paio!