dijous, 15 de setembre del 2011
Un temps perdut
He estirat la mà des del llit fins trobar la tauleta de nit. A palpentes he obert el calaix i a dins m'he trobat amb un temps perdut que enyorava. Moments màgics que costen d'arreplegar... estava allà dins immòbil arraulit esperant que algú de bona fe el descobrís. Per sort he estat jo. Obro la llum gratament sorprès però badallant i m'he posat d'empeus. Sense dubtar-ho me l'he emprovat davant del mirall. Em queda bé he pensat... no em tiba per enlloc! Molt bé. Mmmmm... I ara què en faré? L'he d'aprofitar! Saps què?! Sortiré a passejar una plàcida nit per la platja, descalç per percebre la sorra sota els peus i l'aigua glaçada acaronant-me els turmells, mentre escolto la remor difuminada de la mar amb la lluna com a companya... I quan en tingui prou, tornaré a casa a poc a poc per acabar amb la vetllada d'una aclucada d'ulls... Sense presses... Quina sort he tingut!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Molt ben fet! No passa cada dia que trobem una miqueta de temps. Cal aprofitar-lo quan això passa.
ResponEliminaTé germans, aquest temps perdut? Me'n falten... Quan tanco els ulls i el Lluc també, penso que ara és el moment, però dura poc. El trobaré, no pateixis. Petons!
ResponEliminaQuina sort que tens! Jo en tinc molts, de temps perduts, sempre crec que sé on són, però quan hi vaig a agafar-los ja se n'han anat. Si alguna vegada he aconseguit trobar-ne algun, me l'he emprovat i no em queda bé.
ResponEliminaDe vegades es troba un troçet a sota les pedres... s'han de buscar amb insistència... n'hi han! però son esmunyedíssos!
ResponEliminaTemps perduts i desaprofitats... quina falta ens fan després!
ResponElimina