dimecres, 31 d’agost del 2011

Estem a la corda fluixa

Què us estimeu més un dia incògnit de vida futur o l'experiència obtinguda en un dia passat? Em queda un dia menys de vida o tinc un dia més de records? Preferiu l'incertesa del que esdevindrà o la seguretat del que va ocórrer? Què encisa més el que hem existit o el que existirem? Canviaríeu un dia per viure per un de viscut? Passat o futur? Somnis o narracions? Foto o esbòs? Records o idees?
Ummm... Jo, per si de cas, em quedo amb el dubte.

dimarts, 30 d’agost del 2011

Silenci

Les minúscules mosques a la cuina engendrades per la fruita en descomposició, el dipòsit espatllat del inodor que perd aigua en misteriós degoteig, les plantes agòniques a la terrassa demanant clemència, l'aixeta del lavabo endurida per la falta d'ús, la nevera buida en deserta solitud refrigerant no res i el congelador envaït pel gel enfurismat no conscient del canvi climàtic, el rellotge sense pila que només encerta l'hora dos cops per dia, les joguines immòbils en enigmàtica actitud, la brutícia arraconada als sòcols per on circulen escarabats confiats sense por, el llit desfet i la roba amuntegada per tot arreu, el silenci guaitant en misteriosa penombra… tot això indica que s'acaba l'estiu… tot això vol dir que aviat tornaran a casa.

dilluns, 29 d’agost del 2011

Aaai l'estiu!

Mirant de reüll veig pel retrovisor el que queda de l'estiu. Uns dies desenfocats que recordo amb poca memòria i prenostàlgia. Però no m'han passat volant com diu la gent, m'han passat al seu ritme. Amb calorosa paciència i refrescants bacaines sota un arbre tictagejant. Uns dies de vint-i-quatre hores, d'altres de mil quatre-cents quaranta minuts i els millors comptats per segons. Em passat uns 'ratus macus' deia l'avi! Quina raó tenia... Estones boniques com aquestes n'hi ha poques, s'han d'aprofitar i recordar! Aaai l'estiu! El miratge dels dies feliços sense fi s'ha acabat.

divendres, 26 d’agost del 2011

És així que jo ho entenc...

El peròquèdiuscionari ho deixa clar. Multiplicar l'absurd per l'inconscient no és el mateix que dividir lo fràgil en mil pedassos… però s'hi assembla! És una bomba de rellotgeria de laberíntics cables multicolors i desconnexió impossible. Patejar-se l'incomprès requereix d'una generositat absolutament en desacord amb l'eficàcia de ser útil. És així que jo ho entenc! I els primmirats esvalotadors de les fa.làcies discorren amb talent inaugurat per l'avinguda de la memòria absent. No els queda més remei. Això és una vergonya… Mare meva… On anirem a parar d'aquesta guisa!
És per atzar que hi ha algú més per aquí? (Homenatge)
Traieu-me de sobre aquest embolic, jo vull raonar i ser precís. Vull fer de la precisitat el meu estil, de la claredat la meva doctrina, de l'enteniment el vostre amic. Sense embuts! Amb destresa. Però la llarga espera del mot prenyat dóna a llum infinitat de lletanies malcarades. Incompreses. Un manyoc d'adversitats que, malgrat tot, acaronen l'inspiració.
Som-hi! Endavant! No renunciïs al teu enginy!

dijous, 25 d’agost del 2011

Quin paio!

Se n'ha anat després de tres setmanes de solitària angoixa continguda…
Com cada any per aquestes dates se'm presenta, sense avís però amb envejosa puntualitat, un tipus amb panxeta, suós i despentinat, avituallat només amb calçotets de gira i volta passejant pel passadís com si això fos casa seva. El curiós és que m'és familiar… el conec no sé de què… em sona de 'nosecuantus'… Poder el veure'l cada any ens uneix en parentia?
Es lleva d'hora amb cara de pocs amics però somrient com un infant. Amb la cella aixecada en trapella gesticulació fent el sòmines davant del mirall s'afaita, fa un riuet i mentre es renta les dents engega l'aigua calenta de la dutxa adormilat. Un cop surt gratant-se els ous es vesteix la meva roba i esbatussa els llençols com qui fa el llit… però no. Se'm fot les torrades i el meu suc i abandona la llar amb dues voltes de clau al pany per substituir-me amablement al meu treball mentre jo al.lucino cogombrets somniant que jo sóc ell o que ell és jo. La veritat és una incògnita preexistent que no aconsegueixo desvetllar per més que m'hi esforci.
Al migdia ve a menjar, de la nevera el més senzill, no li agrada de cuinar ni a la olla ni els fregits… és un vague acalorat que el que vol és subsistir, amb poc esforç i no-foto-copisme, a l'auca del senyor X. És un barrut reconcentrat! Un coetani bessó desconegut! Un estrany entranyable que em capgira el pensament! Es grata el cap, s'endinsa el dit al nàs i s'espallufa al meu sofà mentre s'acaricia la panxa amb confortable conformitat. S'apropia del meu comandament tota la tarda, cambia que cambiaràs, sua que suaràs, fins passada mitjanit que es retira arrugat i amb l'esquena adolorida de no moure ni el perfil, al meu llit. Sí, al meu estimat llit!
Quin morro, senyors! Quin paio!

dimecres, 24 d’agost del 2011

Muts i a la gàbia!

Després de donar-hi moltes voltes, avui he decidit no escriure res. I no és que no en tingui ganes o em senti pressionat pel meu orgull, senzillament és que no em dóna la gana, no vull i punt. Quan és que no, és que no... Estic fart d'escodrinyar-me el cervell cada matí en recerca d'aquella idea original que desenvolupada amb virtuosisme afalagui el meu esperit aventurer i vegi la llum en l'alegria d'ésser rebut amb dignitat pels rodamons. Menysprear l'inspiració d'aquest moment no em fa feliç, però deixar d'escriure mots i estalviar l'enginy d'ordenar-los, em calfreda la disbauxa que revifa la feblesa i corromp el meu encís. Tot això per no res. Ja us ho he dit i ho repeteixo, avui he decidit no escriure res. Muts i a la gàbia!

dimarts, 23 d’agost del 2011

Estem de vacances

M'he despertat al sofà de casa sense saber si era de dia o de nit. El meu rellotge orgànic s'ha espatllat per un moment fins que ha connectat via ones de radiofreqüència amb ves a saber qui, segurament un japonès somrient fent el signe de victòria amb els dits, per a l'ajustament automàtic de l'espai-temps. Tzzziiii-tzzziiii, cric-cric-crac, pof! La maquinària cognitiva s'ha tret les lleganyes dels ulls i ha corregit l'error. Bé! Però el resultat de l'operació no m'ha agradat gens i he decidit sàviament portar la contrària a la ciència i al meu encantat ens i anar-me'n dissimuladament al llit.
Ha! Què es pensava aquest? Que estem de vacances, home!

dilluns, 22 d’agost del 2011

El bon temps

No entenc la gent que d'entre llamps i trons d'agradable temperatura, màgica virtuositat i renovada energia reclamin la presència del bon temps. Com si el vent plujós i els núvols pintats a l'oli embrutessin el paisatge, espatllessin el moment. Un decorat idíl.lic no sempre són flors i violes i un cel blau. Un dia de plàcida felicitat pot ser sense colors, en blanc i negre o en negatiu. Pot ser un camí a l'ombra dels bedolls amb olor de terra humit, les fulles navegant riuet avall, les granotes somrient i els ocells de plomes netes refilant al net moment després de la tempesta encara espurnejant ...I de sobte arriba el bon temps que romania amagat darrera els plafons de la nostàlgia amb vis de perill imminent... Ai! el bon temps...