M'autodidacto!

En el cas que hagués de fer un esqueix de mi mateix, partiria del principi sense por de recordar altre temps. Aquells anys sota les ales, protegit del desconsol, obren braços a l'espera(nça) d'un noiet emocionat que per ganes no de viure sinó més de despistar ha anat obrint boca cap el món del més enllà. Aprenent de les voreres i del iNperdible punt cardinal he anat fent rular la màquina il.lustrant-me en l'amistat. Obligat per la bogeria i l'ensenyament quotidià, el meu cap i els meus aspectes han après que rés s'enreda si un no vol, i que un no val si no s'hi enreda. I del pou de la saviesa que t'inspira el pas dels anys, n'he tret un munt de formes per poder-les manejar segons ho admeti o no el tarannà subtil. A fi d'entendre la vida, a fi d'entusiasmar-m'hi... m'autodidacto!

Coeficients aritmètics

Aquesta setmana, no puc dir la nit exacta doncs et manipulen conscientment perquè no recordis rés, m'han fet l'examen anual els nostres amics invisibles d'un altre món paral.lel. Com cada any per aquestes dates astronòmiques, m'han realitzat dos foradets simètrics ben petits a la part superior-posterior del paladar mentre dormia (no vull ni saber la tècnica que utilitzen) per accedir al cervell i així poder-se baixar totes les dades de l'any. És per això que ho sé, perquè la zona queda ferida, per molt savis que siguin, i produeix una lleugera molèstia fins que cicatritza. No sé ben bé perquè ho volen, de fet la meva existència no té gaire interès interestel.lar, o així m'esforço en aconseguir-ho dia rera dia. Una vida conscientment obsoleta! Deuen estar avorrits allà dalt perquè es passin l'existència extraterrestre fent mitges ponderades de coeficients aritmètics per estipular...

Ànima nipona

Vint-i-vuit anys oblidada al darrera d'un magatzem. Vint-i-vuit anys esperant que unes mans l'acaronin, li facin dolçes carícies, l'estimin, la respectin i li donin calor i sentit a la seva existència. Tant de temps a l'ombra des que fou concebuda la faran diferent? L'ànima nipona adormida, el cos meravellòs de caoba mig buit cansat de no fer rès, el coll estiragassat desvirtuat, els controls expectatius a zero esperant ser girats sobre el seu eix... l'actitud avorridament anestesiada... On és aquella alegria desbocada de joveneta desvergonyida que s'en va anar decidida a l'estranger buscant aventures? Segur que és amagada rera el diapasó guaitant decebuda la llum que li retorni la vida que li va prendre l'indiferència del segle passat... Quines ganes de viure deu contenir a dintre seu! Quines ganes d'entonar mil melodies! Quines ganes d'agrair el ser treta de l'oblit!

Autodestrucció

El sistema és senzill. Un cop arribada l'hora els circuits interns donen l'ordre de destruir el propi ésser i es desencadena la bogeria plasmàtica. Auto-destrucció estanca infinita de curt recorregut. És una solució una mica bèstia, inhumana i més... però és el que hi ha. No es pot viure eternament! Disseny erroni o broma de mal gust? Segurament no ho sabrem mai. D'alguna manera s'havia de fer... El problema ve quan el programa s'inicia per error abans d'hora i el procediment natural es converteix en una greu pifia de la natura i provoca incongruència generalitzada per falta de comprensió estipulada. Aquí si que tenim tot el dret del món de queixar-nos enèrgicament, alçar la mirada translúcida i amb la veu congestionada cagar-nos en Déu i engegar-ho tot a pastar fang.