divendres, 22 de juliol del 2011

Què de què?

I demà què? pensava ahir…. I avui m'he dit: Què de què? Perquè sempre haig de planejar el que faré si el que vaig fer ja no m'importa? Ja ha passat. No es pot corregir. Quin motiu m'empeny a recordar cap a endavant? Quina raó? Quina feblesa? Quina ignorància? …no té importància. Cap. Anirà o vindrà el proposat, succeirà el que succeirà o va succeir i prou. 'No li donis més voltes que ho entortolligaràs' m'he dit. I així ha estat. El més segur és que demà no recordi el que vaig fer abans d'ahir... I demà passat encara menys! Llavors, perquè capficarse en el futur? Perquè donar-li forma? Tot passa, tot esdevé. És una qüestió relativa al temps… d'una relativitat temporal abstracta e inaccessiblement subjacent. No podem fer-hi res.

dijous, 21 de juliol del 2011

On es desen els blogs?

On es desen els blogs? On es guarden les meves paraules? A quin indret han anat a parar? Aquelles lletres en fila índia fent cua des de la capital fins al punt final, on són? Unes agupides, d'altres estiragassades, n'hi ha fent flexions, i també de contorsionistes! Algunes amb un punt a sobre el cap. M'en recordo de totes, estimo cadascuna d'elles… Tinc enyorança d'aquells menuts que un dia vaig desar prement 'publica un missatge'. Ara ja són grans. Són grans i han vist món! Tots juntets, això si. Qui sap si algun dia tornaran a casa. Han passat tants ports, han creuat tantes IPs… Ha transcorregut tant de temps… Poder alguna paraula, poder algun mot ingrat vindrà de visita el cap de setmana. Els puc veure, puc jugar amb ells, però m'agradaria acaronar-los altre cop si vinguessin per Nadal. Els ho diré. Els hi enviaré un email. Jo, si de cas, els esperaré entre parèntesi assegut a l'asterisc de la porta del router per donar-los una forta abraçada quan vinguin i tornar-los a sentir meus.

dimecres, 20 de juliol del 2011

El dia del meu aniversari

Avui he celebrat el meu aniversari sense voler-ho. Era el meu dia però no ho havia dit a ningú. Estava amb uns amics fent esport… baixàvem de la muntanya caminant, però amb actitud. Jo el primer i al darrere ells. En un segon pla i desenfocats. Hem arribat a la ciutat, vorejant la barana d'aquella plaça inexistent del barri de Tres Torres, esbufegant però no molt cansats. I tot seguit: Sorpresa! M'han felicitat trencant el meu silenci asocial i entre petons i abraçades m'han dut a una terrassa prèviament reservada per commemorar tan remarcable data. Inclòs aquell amic que creia mig enutjat ha vingut! Per si de cas han col.locat unes proteccions de fusta al carrer per impedir la possible intrusió dels vehicles a la vorera mentre festejàvem. Quin detall! Un cubell ple de gel amb cava i uns brindis més tard i de sobte veiem fum i flames més enllà… darrere uns edificis… al camp de l'Espanyol! Però no hi donem importància. Ja s'apaivagarà! Seguim amb la festa i com si rès s'hi afegeig el Ramon d'Espanya i un amic seu que no conec… tzzzzzz… però… tzzzzzz… què hi fa aquest ciutadà al meu somni? Tzzzzzzz… Casum dena! M'ha fotut enlaire el meu dia… o millor dit la meva nit!

dimarts, 19 de juliol del 2011

Tinc una edat

Ja fa molt de temps jo era petit. I de tan petit que era em vaig haver de fer gran. No suportava que tothom em menyspreés per la meva petitesa, encara que els avantatges de ser diminut pressionaven per no engrandir. Volia seguir sent aquell nen trapella que mai vaig ser, però em vaig convertir en l'home seriós que mai seré. Mentre dissertava interiorment entre seguir en el món dels menuts o obrir-me a la grandesa dels adults, de sobte vaig créixer i així m'he quedat. Sóc un nen gran. Tota la vida somiant ser madur i ara voldria tornar a ser el fruit: una criatura. La meva mare em deia: Què gran t'has fet… el meu fill em diu: pare, vols parar de fer el ruc! I és que tinc una edat...

dilluns, 18 de juliol del 2011

El futur dels nostres avantpassats

A les dotze de la nit, l'avui es converteix en demà i el demà en el dia després. Totes les coses que han passat, en un instant varen passar ahir… Ahir, que és el passat d'avui, o ho era? D'abans d'ahir ja ni m'en recordo… A-b-a-n-s d'-a-h-i-r… Això del temps és un 'merder' inexacte, és un espai lineal de tic tacs esponjós, és un recordatori macabre del nostre esdevenir, és el brillant aparador del nostre futur. Pot durar uns segons o uuunnnnsssss ssssseeeeegggooooonnnsssss. Però el rellotge no fingeix, no té iniciativa pròpia. L'agulla va avançant sense compassió o amb alegre lleugeresa… depèn del proper esdeveniment. Passat demà i abans d'ahir, dues jornades separades quatre-cents trenta dos mil segons per on han passat infinitat d'ocasions de parar el temps a intervals o d'iniciar un període de lapses divisibles en moments, són etapes de la vida que ja han conclòs o estàn per començar a ésser, el futur del nostres avantpassats, el passat de la nostre descendència. Tant a prop, però tant distants!

dijous, 14 de juliol del 2011

Desviar-se de la trajectòria natural

Tranquils, no us preocupeu, ho he comprovat. Fa dies que em ronda pel cap però… el sobrepès afegit al planeta per la superpoblació mundial actual, no pot desviar la Terra de la seva trajectòria natural. Us ho explico. La Terra té un pes de 5.977 trilions de tones. Actualment som casi 6.900 milions de persones al planeta que multiplicats per 68 quilos de mitja dóna un pes total de 469.200 milions de quilos o sigui que a la massa de la Terra no li fa ni pessigolles. Avui dormiré més tranquil… Una altre cosa és que degut al nostre desconeixement total de l'Univers i la seva física de dimensions incalculables, ningú pot negar que algun dia ens esclafi un meteorit enormement gegant (molt més gran del que podem imaginar) atropellant-nos a una velocitat que no es pot escriure amb els grafismes actuals, per tant, imprevisible als nostres ridículs sistemes d'alerta primerenca. No ens adonaríem. Però que hi hagi serenitat, no està demostrat que pugi arribar a succeir... i si succeeix, no ens assabentarem. Som tant insignificants…

dilluns, 11 de juliol del 2011

A l'ascensor, millor sol!

Entro a la porteria i corro dissimulant amb rapidesa cap a la porta... ràpid, ràpid! penso dintre meu. Entro i premo el botó abans que la porta s'acabi d'obrir... és una tècnica que s'ha de practicar. Menys mal, aquell veí no arribarà a temps, veig per la finestreta... A l'ascensor, millor sol! És un lloc automòbil en vertical i elèctric on portar a terme tasques molt personals… molt higiènic-espirituals. Mirar-se al mirall per pentinar-se les selles amb el dit prèviament humitejat de saliva, acomodar aquell rínxol de cabell que sobresurt del cap, magrejar de prop aquell gra maleït, retocar-se el clatell girant lleument el coll, separar els llavis per veure't les juntes de les dents fent cara d'animal… Estirar-se aquell plec del vestit que fa lleig, mirar-se el darrera dels texans per si de cas. Tot això són coses molt personals que un no pot fer tenint companyia a l'elevador. Què faríem sense el mirall? Jo per exemple aprofito per fer-hi gimnàstica. Faig flexions de les cames, avall i amunt, avall i amunt, em poso les mans a la cintura amb els braços en gerra i moc el tronc lateralment sobre el seu eix acompanyant-me de les espatlles per fer-ne estiraments i corbo la columna en tots dos costats, esquerra i dreta. Son exercicis que no es poden dur a terme amb altres passatgers… a menys que viatgis amb una mestre joveneta d'aerobic en mallot! Però ara per ara mai m'hi he trobat. Per cert, calculeu bé la durada dels exercicis, que no us enxampi la veïneta del cinquè fent el ridícul...
Què és això de parlar del temps? A qui li importa el temps dins d'un ascensor? Plou als ascensors? Hi neva, hi fa vent? Quina ximpleria! I aquelles mirades perverses entre viatjants? I aquells pensaments de 'mira aquest quina corbata' o 'a on va aquesta amb aquest vestit'? Ai! Si les mirades i els pensaments parlessin! Jo tinc un costum… amb el peu agafo les deixalles que els veïns arraconen perquè no es vegin i les desplaço fins al centre del muntacàrregues perquè tothom guaiti lo porcs que arribem a ésser en un lloc tan privat, que ens porta a on volem gratuïtament sense preguntar-nos el perquè. Ah! per cert! A l'ascensor prohibit pujar-hi suat, deixar-se anar, fumar i escopir!

dijous, 7 de juliol del 2011

Hi ha gent que té mal gust

(dedicat a la Cristina)
Hi ha gent que té mal gust. N'hi ha que té mala llet, males vibracions o mala estrogança. També els que es fan mala sang, que tenen mal perdre o que pateixen de mals menors. D'altres que et cauen malament, els malcarats i els malacarosos. Pots ser malintencionat o malgeniüt! Tenir mals vicis, mala bava o estar podrit de malícia! ...ser malvat o fer malifetes. Es que anem de mal en pitjor! Malauradament molts tenen malsons, mal de queixal, malures, malestars, malalties… vaja, que son malaltissos. És malsà malmetre el malnom del maltractador. Menys mal que els malentesos, la malenconia, la malastrugança, el malhumor, la maldat o les males costums són un malson que no et fan malbé. Aquell d'allà és maldestre, malcriat, malagraït, malagradós, malhumorat, malparlat, malèvol i malpensat! Malaguanyat el malaurat que té mal perdre o mal viure! Això si que és malbaratar un maleït i maligne mal auguri… Malgrat tot, quin mal de cap més malparit!

dimecres, 6 de juliol del 2011

Barcelona no existex

Barcelona no existeix. Com a mínim la Barcelona que jo coneixia, la que em va veure néixer i créixer, la que em veurà fotre el camp. Aquella de tramvies en blanc i negre desplaçant-se per la ciutat amb la perxa espurnejant, xuclant de la catenària. Aquella dels repartidors de gel pescant els blocs amb el ganxo i duent-los amb un drap sobre l'espatlla pel carrer. Aquella de botigers de barri amb el llapis a l'orella i davantal. Aquella on el propietari del pis amb una bossa de plàstic plena de 'rosses' et cobrava el lloguer balbotejant, sempre a l'hora de dinar! Aquella dels Reis Mags pobres i les estampetes per Nadal. Aquella de carrers empedrats irregularment, de cotxes de fusta amb aparcament davant de casa, d'Isetes amb apertura frontal al carrer Arimón, de 'motocarros' i motos de col.leccionista, d'urbans amb salakov dirigint el trànsit des de l'altar. Aquella amb bitllets marrons de cartró dur als ferrocarrils i entrada i cobrador al darrera del busos. Aquella que s'enclenxinava el diumenge en pantalonets curts i a on sempre em tocava el perruquer dolent. Aquella del 'señorito' i la minyona. Aquella que cridava al 'sereno' a les fredes nits d'hivern picant de mans a casa de l'àvia i engegava els fanals un per un. Aquella que esquiava al 62, que es va aterrir amb l'obscur assessinat d'un americà famòs i que va aterrar a la lluna amb mòdul de plata al 69 en una tele rodona de dos canals sense colors. Aquella que tu i jo vàrem viure però on no morirem. Aquella que el temps s'ha engolit per sempre. Aquella Barcelona.

dimarts, 5 de juliol del 2011

Multitud de punts de vista

No sempre està un preparat per les coses, ni les coses estan preparades per a un. És un dilema important avui en dia en que tothom té pressa per arribar, i si pot ser, per arribar el primer, i del primer el més maco. Altre gent agafa posició amb els colzes deixant a la vorera del camí els 'contrincants' més dèbils. Ja em direu… quina obsessió més absurda… el segon és el primer del perdedors? Quina fal·làcia… A mi m'agrada tombar-me i contemplar com passen els núvols pel meu damunt, n'hi ha que els agrada passar mentre els observen curiosos i pensatius. D'altres ni es tomben ni observen, i els darrers ni existeixen! Son remugants de la vida. Som multitud de punts de vista molt pròxims espacialment però situats en diferents dimensions, en diferents realitats, en diferents personalitats que juntes ens fan ser omnipresents, omnipotents, omniscients. Aprofitem-ho! Deixem doncs que cadascun visqui la seva vida, que arribi quan li vingui bé arribar, que s'en vagi quan vulgui i farem de la magnètica proximitat dels pols oposats una via per donar-nos la mà.

dilluns, 4 de juliol del 2011

Les linies verticals

És important no trepitjar les línies verticals pintades en el sentit de la marxa. El més fotut és fer-ho quan tombes una cantonada esquivant els vianants, tens que posar fil a l'agulla i treure la llengua una mica per afinar la punteria, però es factible. Una mica més inclinat! Ai! cap a la dreta! Cop de fre! Bé, ni l'he fregada. Bretol! em saluda el caminant. No entén la jugesca… Les horitzontals les trepitjo, és clar, les dono per inútils, com si no les veiés (encara que fan ràbia, sempre portant la contrària), però és que hauria d'anar fent saltets per la ciutat. Impossible. Em prendrien per boig... Quant s'acaba l'hivern, m'imagino en un anunci. Les muntanyes s'instal.len als carrers, el fred arriba, la neu hexagonalment simètrica i simpàtica s'escampa voleiant a flocs i faig 'slalom' per les línies discontínues per no perdre el costum. Solament les que son ben separades, doncs, de vegades, quan arribes al semàfor la distancia entre elles es més petita i una de les rodes sempre acabaria trepitjant-les i això no m'ho puc permetre. Esquiar per la ciutat. Quin miratge! Quina alegría! (Pi-piiiip, toco la botzina) Ara, als carrils bici els han posat uns turonets per protegir-los… aviat m'hauré de dedicar al món del trial i fer-hi zones entre ciclistes indocumentats, i despistats, però es que d'alguna manera ens hem de distreure a Barcelona.

divendres, 1 de juliol del 2011

Bon dia Adrià!

Els primers rajos il.luminen el verd humit de la matinada, i la boira misteriosa, sinuosa s'arrossega. Les tosques pedres del volcà adormit somien que el pintor matina amb colors ben vius a les mans. Les besties badallen i s'estiren mentre escolten la remor del Fluvià, a la ciutat del Sants?
Bon dia Adrià! Aquest primer matí és d'alegria. Tot just sortit de la foscor i els sons subaqüàtics, t'endinses al món de la gana, el treball i la son. Rodejat d'estranys cridaners de colors, conserves la forma comprimida dels darrers dies. Ara mateix l'únic que vols és tornar allà d'on tan tret sense avisar… no volies sortir pel propi peu… no m'estranya! Que bé s'hi està dins aquella nena de somriure pacient i gens arrelats. Però el teu pare et vol conèixer! T'ha estat esperant tot aquest temps, volia saber de la teva cara, els teus pensaments, els teus sentiments. Ets un regal recent obert! Tot per remenar, tot per preguntar, tot per caminar, tot per decidir, tot per viure. Ets nou, si, nou de trinca! ... per nosaltres que t'acompanyarem en el camí fins que facis via tot sol. Benvingut, Adrià. Ah! ... i porta't bé.