divendres, 23 de desembre de 2011

Tancat per vacances


Bon Nadal a tothom!

divendres, 16 de desembre de 2011

Passa el temps

Anem fent camí. Camí al desconegut món de l'incògnit futur. Hi ha gent que baixa del tren en marxa. N'hi ha que segueixen esperant el seu destí a bord. L'estació encara és lluny... o això sembla... El bitllet m'el varen donar avui fa molts anys i he viatjat des llavors fins ara en l'alegria del primer dia. Tu m'has acompanyat i jo a tu. Ells varen aparèixer del no res per donar-li sentit a la vida. El temps i els paisatges van passant. Dia a dia ens recorden la bellesa del quotidià esdeveniment. Passa el temps i amb ells els dies, i els records queden a la butxaca. I això ens fa ser conscients que cada estació que deixem enrera ens apropa a la fi. Haurem de passar el testimoni, però encara ens queda via per recórrer! Encara estem a temps d'ajudar-nos a entendre la vida...

divendres, 9 de desembre de 2011

Ara ve Nadal...

És de menester emprar tot el que estigui a les nostres mans per apaivagar l'exigència dels requisits existents. Tot i això quelqun jorn haurem de fer front a les pesquisses més insòlites de l'infortuni esbutxaquer per allunyar-nos de la vagància badallera que tothora ens barrina l'intel.ligència. Aquest tarannà ens durà sens dubte a assolir els objectius pre-establerts que hom desitja per aquestes dates. El consumisme com a fracàs, el fracàs com a futur... mmmh... Matarem el gall!

dimarts, 29 de novembre de 2011

M'autodidacto!

En el cas que hagués de fer un esqueix de mi mateix, partiria del principi sense por de recordar altre temps. Aquells anys sota les ales, protegit del desconsol, obren braços a l'espera(nça) d'un noiet emocionat que per ganes no de viure sinó més de despistar ha anat obrint boca cap el món del més enllà. Aprenent de les voreres i del iNperdible punt cardinal he anat fent rular la màquina il.lustrant-me en l'amistat. Obligat per la bogeria i l'ensenyament quotidià, el meu cap i els meus aspectes han après que rés s'enreda si un no vol, i que un no val si no s'hi enreda. I del pou de la saviesa que t'inspira el pas dels anys, n'he tret un munt de formes per poder-les manejar segons ho admeti o no el tarannà subtil. A fi d'entendre la vida, a fi d'entusiasmar-m'hi... m'autodidacto!

dijous, 24 de novembre de 2011

Coeficients aritmètics

Aquesta setmana, no puc dir la nit exacta doncs et manipulen conscientment perquè no recordis rés, m'han fet l'examen anual els nostres amics invisibles d'un altre món paral.lel. Com cada any per aquestes dates astronòmiques, m'han realitzat dos foradets simètrics ben petits a la part superior-posterior del paladar mentre dormia (no vull ni saber la tècnica que utilitzen) per accedir al cervell i així poder-se baixar totes les dades de l'any. És per això que ho sé, perquè la zona queda ferida, per molt savis que siguin, i produeix una lleugera molèstia fins que cicatritza. No sé ben bé perquè ho volen, de fet la meva existència no té gaire interès interestel.lar, o així m'esforço en aconseguir-ho dia rera dia. Una vida conscientment obsoleta! Deuen estar avorrits allà dalt perquè es passin l'existència extraterrestre fent mitges ponderades de coeficients aritmètics per estipular...

divendres, 11 de novembre de 2011

Ànima nipona

Vint-i-vuit anys oblidada al darrera d'un magatzem. Vint-i-vuit anys esperant que unes mans l'acaronin, li facin dolçes carícies, l'estimin, la respectin i li donin calor i sentit a la seva existència. Tant de temps a l'ombra des que fou concebuda la faran diferent? L'ànima nipona adormida, el cos meravellòs de caoba mig buit cansat de no fer rès, el coll estiragassat desvirtuat, els controls expectatius a zero esperant ser girats sobre el seu eix... l'actitud avorridament anestesiada... On és aquella alegria desbocada de joveneta desvergonyida que s'en va anar decidida a l'estranger buscant aventures? Segur que és amagada rera el diapasó guaitant decebuda la llum que li retorni la vida que li va prendre l'indiferència del segle passat... Quines ganes de viure deu contenir a dintre seu! Quines ganes d'entonar mil melodies! Quines ganes d'agrair el ser treta de l'oblit!

divendres, 4 de novembre de 2011

Autodestrucció

El sistema és senzill. Un cop arribada l'hora els circuits interns donen l'ordre de destruir el propi ésser i es desencadena la bogeria plasmàtica. Auto-destrucció estanca infinita de curt recorregut. És una solució una mica bèstia, inhumana i més... però és el que hi ha. No es pot viure eternament! Disseny erroni o broma de mal gust? Segurament no ho sabrem mai. D'alguna manera s'havia de fer... El problema ve quan el programa s'inicia per error abans d'hora i el procediment natural es converteix en una greu pifia de la natura i provoca incongruència generalitzada per falta de comprensió estipulada. Aquí si que tenim tot el dret del món de queixar-nos enèrgicament, alçar la mirada translúcida i amb la veu congestionada cagar-nos en Déu i engegar-ho tot a pastar fang.

dimecres, 26 d’octubre de 2011

La nova moda

Ara s'ha posat de moda no tenir pressa. Als semàfors les motos al ralentí arrenquen amb passivitat a veure qui arriba més tard a la propera cruïlla i els pilots xerren entre ells de les seves coses. Els vianants s'amuntegen als passos de zebra donant prioritat infinita als altres conciutadans... Passi, passi! Vosté primer! Els autobusos parats esperen que la gent de la cua validi el tiquet mentre el conductor els dóna 'ànims'... Amb tranquil·litat, sense presses! Que tenim tot el dia! Els vells caminen a pas de tortuga i els joves a velocitat de vell. Als CAP, els metges operen a l'i-n-s-t-a-n-t però amb destresa ralentida mentre l'infermera es fa les ungles com qui toca el violoncel a ritme d'adaggio. Fins i tot els gossos donen prioritat per aixecar la pota als arbres! Guau, guau! Una ciutat diferent a càmera lenta on l'índex d'afeccions cardíaques a caigut en picat fins desaparèixer... La dignitat de ser l'últim com a valor humà. S e n s e p r e s s e s . . .

dimecres, 19 d’octubre de 2011

Sóc descobridor

Jo, sóc descobridor. Però no he descobert res encara! Bé, si, només he descobert que no serveixo per descobrir. I es que després de tants anys, ja hauria d'haver descobert quelcom si ho fos. La veritat es que no m'hi implico gaire a descobrir coses... més bé m'espero assegut que em vinguin idees al cap per desenvolupar-les i poder donar a conèixer els meus descobriments al món, però res de res... és inútil! Al meu favor haig de dir que com que altre gent també descobreixen coses (no sóc l'únic descobridor del món), de les coses que hi ha per descobrir cada cop en queden menys. Això de ser descobridor és molt estressant! I quan més estressat, menys descobreixes... I a sobre cobro per descobriment! I ara amb la crisi... estic al descobert!

dijous, 13 d’octubre de 2011

D'avui en vuit...

D'avui en vuit de bon matí, quan la rosada encara sia viva, els tres tombs ens duran per parelles fins els quatre camins. Allà a la cruïlla, dalt del turó, en fila índia i disfressats d'antics autòctons, formarem una sardana de cercles infinitament geomètrics al ritme dels tres quartans del poble i el joglar geperut desafinat. Una rotllana carnavalesca a contrapunt d'aquestes dimensions no es dansa cada jorn, però hi ha precedents il.lustrats en la memòria de les tradicions catalanes ancestrals. Tirada de llargs, tirada de curts i cop final assenyalant al mig... A veure si d'aquesta guisa ens fem escoltar! Fins llavors ens esperen set dies de tibar la corda amb força, plens de misteri i nerviosisme esglaiador al pessebre de la vida... La passió d'un poble, la Festa Major de l'existència ja és aqui!

dilluns, 10 d’octubre de 2011

Els interioristes del terrat

He anat a la perruquería i m'estic redistribuint el cap. Tinc uns nusos que no hi ha qui els desgavelli i haig d'acabar amb tanta punta esgarriada que em trepana el pensament. Penso que entre rínxol i rínxol hi col.locaré un envà per separar els inconvenients de les virtuts, i per dalt hi faré passar un canalet a l'estil romà per hidrogenar les meves idees pensides... si la perruquera ho creu convenient, és clar! Sempre és bo escoltar els professionals del tallacabell... els psicòlegs de la pinta... els tisorers enraonadors... els interioristes del terrat. El que dubto és si ampliar l'avinguda Clenxa per alleugerir-ne la circulació o fer-m'hi una rambla empedrada plena de botiguers d'altres països que acabin de desordenar-me els pocs impulsos elèctrics que m'arriben al cervell. Eh! Les patilles ni les toqui, que d'això m'agrada tenir-ne! Poder les hauriem d'il.luminar amb halògens encastats per realçar-ne els laterals... Ummm... i al clatell (ben rapadet per notar els pèls rígids a contrapèl) m'hi posa un parquet sintètic per on llisquin els residus fluvials. Perfecte! Què li dec?

dilluns, 3 d’octubre de 2011

L'importància del microsegon

Hi ha molts microsegons en la nostra existència, molts. Però d'entre aquests n'hi ha uns pocs d'escollits que son d'una gran importància vital. Tenen al seu ADN un no-se-què especial que els teòlegs, els filòsofs, el científics i els rellotgers encara estan lluny de descobrir. Aquest do els fa ésser únics i decisius en el seu què. Si per mala sort o per increïble fortuna se't creua un a la teva vida o a la del costat, res no serà el mateix. Allà s'acaba una realitat i en comença una altre de ben diferent. Pot ser la fi del món o el principi d'un nou camí ple de possibilitats. Aquests espais diminuts de temps no avisen, succeeixen quan els dóna la gana. Són incridables e inesquivables. Davant del dubte del caire del microsegon a la balança del meu pensament, a mi em fan basarda. Prefereixo no creuar-me'n cap al meu camí per si de cas i seguir caminant amb els meus per la cotidiana i estimada 'normalitat' existencial.

dilluns, 26 de setembre de 2011

Els cinc sentits

M'autoresponc en un món de sords on les meves preguntes no van enlloc i on els cecs palpen l'aire a la recerca de codis tàctils per resoldre. Però els mots-endevinalla passen lliscant desapercebuts i desapareixen. Quin gust tenen les maleïdes expressions facials desafortunades? Quina olor fan les dolces i lluents lloances? Tots els sentits posats a disposició de les relacions humanes i què en traiem de profit? El triomf de les perversitats, la victòria de l'incongruència, la fi de l'essència… Tinc ganes de perdre de vista les males arts de convivència i deixar d'escoltar tantes barbaritats a diari. Vull disposar del plaer de donar la mà als enemics i escoltar d'ells unes sàvies paraules. Deixeu-me assaborir la vida en pau i desenvolupar els meus ferits sentits en menesters més ancestrals i dignes.

dijous, 15 de setembre de 2011

Un temps perdut

He estirat la mà des del llit fins trobar la tauleta de nit. A palpentes he obert el calaix i a dins m'he trobat amb un temps perdut que enyorava. Moments màgics que costen d'arreplegar... estava allà dins immòbil arraulit esperant que algú de bona fe el descobrís. Per sort he estat jo. Obro la llum gratament sorprès però badallant i m'he posat d'empeus. Sense dubtar-ho me l'he emprovat davant del mirall. Em queda bé he pensat... no em tiba per enlloc! Molt bé. Mmmmm... I ara què en faré? L'he d'aprofitar! Saps què?! Sortiré a passejar una plàcida nit per la platja, descalç per percebre la sorra sota els peus i l'aigua glaçada acaronant-me els turmells, mentre escolto la remor difuminada de la mar amb la lluna com a companya... I quan en tingui prou, tornaré a casa a poc a poc per acabar amb la vetllada d'una aclucada d'ulls... Sense presses... Quina sort he tingut!

dimarts, 13 de setembre de 2011

Demà serà un altre dia

Dimarts tretze. Quina mala sort! Avui tot el que em surti malament serà culpa del dia de Mart perquè cau en 13. Ho veus? No serà culpa meva com el reste de l'any, no! Serà degut a l'inoportunitat en la coincidència de dos valors del calendari que sumen 'mala sort'. No passa res. És qüestió d'anar amb compte pel carrer, restant possibilitats a l'atac de l'escull. Vigilar de no ensopegar amb una relliscosa pell de plàtan, que no s'ens cagui un alegre colom amb gastroenteritis al damunt, i que si ens cau una maleïda gàrgola al cap, tinguem reflexos per esquivar-la. Demà serà un altre dia. Dimecres catorze... Ni millor ni pitjor, diferent.

dimecres, 7 de setembre de 2011

La màquina plegaprospectes

Perdem el temps donant-li voltes a les peces del cub de Rubik, passem hores davant d'un taulell quadriculat intentat posar en escac al rei com a bons republicans, ens trenquem les banyes fent estúpids sudokus, fem mots encreuats fins que ens a surt fum del cap i lletres per les orelles, en canvi no tenim paciència ni som capaços de tornar a plegar un prospecte de medicament un cop llegit. Qui és l'enginyer malèvol i recargolat que va dissenyar la màquina plegaprospectes? En lloc de plegar-lo de manera natural i senzilla com qui plega un tovalló, li ha donat per fer-ho de forma laberíntic-abstracto-irracional per fer-nos emmalaltir el cervell d'angoixa i depressió en intentar-ho. Quina medicina! Ens ha convertit en indisposats ineptes i ciutadans preocupats per la papiroflèxia mèdic-informativa! Com a mínim a mi. Seguiré intentant-ho... Maleïda maquineta!

dilluns, 5 de setembre de 2011

Ja hi tornem a ser...

El dia es lleva ennuvolat tot badallant, adormit i mandrós. Els núvols plujosos i grisos ajuden a fer-ho més difícil si es pot... No és un dia qualsevol, no, és un dia diferent que romandrà així fins que la quotidianitat se'l cruspexi, aproximadament a mig matí si Déu vol. Al carrer la gent fa com si rés, però els rostres tristament contrariats deixen entreveure el desencís existencial del moment. Cares de pocs amics... La tibant situació es palpa en l'aire... Un cop a la oficina, la panxeta ens toca la taula confirmant la disbauxa gastronòmica i les bones hores d'amaca sota els arbres rumiant el que hauria d'estar fent però no faré. I a poc a poc sense pausa ni pressa, anirem fent allò pel que em vingut i que bonament em après a fer des de ben petits, perdre el temps pels descosits.

dijous, 1 de setembre de 2011

'Fotocopias en el acto'

Aquest rètol sempre em va semblar d'una ingènua i premeditada visió publicitopecuària per on circulaven en transhumància els indignes fotocopiadors en idèntiques perversions malaltisses. Era una crida sexual a la violació dels drets d'autor destrempats socialment per la tècnica de la modernitat. Un bàndol a la llibertat de la cultura intima e intransigent. Un edicte a la consumació dels fets en alegre sintonia sense eufemismes. Un cos a cos desmesurat d'amor extrem sobre la càlida llum lliscant sense control. Un coit sense fi en secret que culminava en un bessó bastard desprotegit. Era un acte d'amor il.legal? Era un acte eròtic permès? Quins temps aquells!

dimecres, 31 d’agost de 2011

Estem a la corda fluixa

Què us estimeu més un dia incògnit de vida futur o l'experiència obtinguda en un dia passat? Em queda un dia menys de vida o tinc un dia més de records? Preferiu l'incertesa del que esdevindrà o la seguretat del que va ocórrer? Què encisa més el que hem existit o el que existirem? Canviaríeu un dia per viure per un de viscut? Passat o futur? Somnis o narracions? Foto o esbòs? Records o idees?
Ummm... Jo, per si de cas, em quedo amb el dubte.

dimarts, 30 d’agost de 2011

Silenci

Les minúscules mosques a la cuina engendrades per la fruita en descomposició, el dipòsit espatllat del inodor que perd aigua en misteriós degoteig, les plantes agòniques a la terrassa demanant clemència, l'aixeta del lavabo endurida per la falta d'ús, la nevera buida en deserta solitud refrigerant no res i el congelador envaït pel gel enfurismat no conscient del canvi climàtic, el rellotge sense pila que només encerta l'hora dos cops per dia, les joguines immòbils en enigmàtica actitud, la brutícia arraconada als sòcols per on circulen escarabats confiats sense por, el llit desfet i la roba amuntegada per tot arreu, el silenci guaitant en misteriosa penombra… tot això indica que s'acaba l'estiu… tot això vol dir que aviat tornaran a casa.

dilluns, 29 d’agost de 2011

Aaai l'estiu!

Mirant de reüll veig pel retrovisor el que queda de l'estiu. Uns dies desenfocats que recordo amb poca memòria i prenostàlgia. Però no m'han passat volant com diu la gent, m'han passat al seu ritme. Amb calorosa paciència i refrescants bacaines sota un arbre tictagejant. Uns dies de vint-i-quatre hores, d'altres de mil quatre-cents quaranta minuts i els millors comptats per segons. Em passat uns 'ratus macus' deia l'avi! Quina raó tenia... Estones boniques com aquestes n'hi ha poques, s'han d'aprofitar i recordar! Aaai l'estiu! El miratge dels dies feliços sense fi s'ha acabat.

divendres, 26 d’agost de 2011

És així que jo ho entenc...

El peròquèdiuscionari ho deixa clar. Multiplicar l'absurd per l'inconscient no és el mateix que dividir lo fràgil en mil pedassos… però s'hi assembla! És una bomba de rellotgeria de laberíntics cables multicolors i desconnexió impossible. Patejar-se l'incomprès requereix d'una generositat absolutament en desacord amb l'eficàcia de ser útil. És així que jo ho entenc! I els primmirats esvalotadors de les fa.làcies discorren amb talent inaugurat per l'avinguda de la memòria absent. No els queda més remei. Això és una vergonya… Mare meva… On anirem a parar d'aquesta guisa!
És per atzar que hi ha algú més per aquí? (Homenatge)
Traieu-me de sobre aquest embolic, jo vull raonar i ser precís. Vull fer de la precisitat el meu estil, de la claredat la meva doctrina, de l'enteniment el vostre amic. Sense embuts! Amb destresa. Però la llarga espera del mot prenyat dóna a llum infinitat de lletanies malcarades. Incompreses. Un manyoc d'adversitats que, malgrat tot, acaronen l'inspiració.
Som-hi! Endavant! No renunciïs al teu enginy!

dijous, 25 d’agost de 2011

Quin paio!

Se n'ha anat després de tres setmanes de solitària angoixa continguda…
Com cada any per aquestes dates se'm presenta, sense avís però amb envejosa puntualitat, un tipus amb panxeta, suós i despentinat, avituallat només amb calçotets de gira i volta passejant pel passadís com si això fos casa seva. El curiós és que m'és familiar… el conec no sé de què… em sona de 'nosecuantus'… Poder el veure'l cada any ens uneix en parentia?
Es lleva d'hora amb cara de pocs amics però somrient com un infant. Amb la cella aixecada en trapella gesticulació fent el sòmines davant del mirall s'afaita, fa un riuet i mentre es renta les dents engega l'aigua calenta de la dutxa adormilat. Un cop surt gratant-se els ous es vesteix la meva roba i esbatussa els llençols com qui fa el llit… però no. Se'm fot les torrades i el meu suc i abandona la llar amb dues voltes de clau al pany per substituir-me amablement al meu treball mentre jo al.lucino cogombrets somniant que jo sóc ell o que ell és jo. La veritat és una incògnita preexistent que no aconsegueixo desvetllar per més que m'hi esforci.
Al migdia ve a menjar, de la nevera el més senzill, no li agrada de cuinar ni a la olla ni els fregits… és un vague acalorat que el que vol és subsistir, amb poc esforç i no-foto-copisme, a l'auca del senyor X. És un barrut reconcentrat! Un coetani bessó desconegut! Un estrany entranyable que em capgira el pensament! Es grata el cap, s'endinsa el dit al nàs i s'espallufa al meu sofà mentre s'acaricia la panxa amb confortable conformitat. S'apropia del meu comandament tota la tarda, cambia que cambiaràs, sua que suaràs, fins passada mitjanit que es retira arrugat i amb l'esquena adolorida de no moure ni el perfil, al meu llit. Sí, al meu estimat llit!
Quin morro, senyors! Quin paio!

dimecres, 24 d’agost de 2011

Muts i a la gàbia!

Després de donar-hi moltes voltes, avui he decidit no escriure res. I no és que no en tingui ganes o em senti pressionat pel meu orgull, senzillament és que no em dóna la gana, no vull i punt. Quan és que no, és que no... Estic fart d'escodrinyar-me el cervell cada matí en recerca d'aquella idea original que desenvolupada amb virtuosisme afalagui el meu esperit aventurer i vegi la llum en l'alegria d'ésser rebut amb dignitat pels rodamons. Menysprear l'inspiració d'aquest moment no em fa feliç, però deixar d'escriure mots i estalviar l'enginy d'ordenar-los, em calfreda la disbauxa que revifa la feblesa i corromp el meu encís. Tot això per no res. Ja us ho he dit i ho repeteixo, avui he decidit no escriure res. Muts i a la gàbia!

dimarts, 23 d’agost de 2011

Estem de vacances

M'he despertat al sofà de casa sense saber si era de dia o de nit. El meu rellotge orgànic s'ha espatllat per un moment fins que ha connectat via ones de radiofreqüència amb ves a saber qui, segurament un japonès somrient fent el signe de victòria amb els dits, per a l'ajustament automàtic de l'espai-temps. Tzzziiii-tzzziiii, cric-cric-crac, pof! La maquinària cognitiva s'ha tret les lleganyes dels ulls i ha corregit l'error. Bé! Però el resultat de l'operació no m'ha agradat gens i he decidit sàviament portar la contrària a la ciència i al meu encantat ens i anar-me'n dissimuladament al llit.
Ha! Què es pensava aquest? Que estem de vacances, home!

dilluns, 22 d’agost de 2011

El bon temps

No entenc la gent que d'entre llamps i trons d'agradable temperatura, màgica virtuositat i renovada energia reclamin la presència del bon temps. Com si el vent plujós i els núvols pintats a l'oli embrutessin el paisatge, espatllessin el moment. Un decorat idíl.lic no sempre són flors i violes i un cel blau. Un dia de plàcida felicitat pot ser sense colors, en blanc i negre o en negatiu. Pot ser un camí a l'ombra dels bedolls amb olor de terra humit, les fulles navegant riuet avall, les granotes somrient i els ocells de plomes netes refilant al net moment després de la tempesta encara espurnejant ...I de sobte arriba el bon temps que romania amagat darrera els plafons de la nostàlgia amb vis de perill imminent... Ai! el bon temps...

divendres, 22 de juliol de 2011

Què de què?

I demà què? pensava ahir…. I avui m'he dit: Què de què? Perquè sempre haig de planejar el que faré si el que vaig fer ja no m'importa? Ja ha passat. No es pot corregir. Quin motiu m'empeny a recordar cap a endavant? Quina raó? Quina feblesa? Quina ignorància? …no té importància. Cap. Anirà o vindrà el proposat, succeirà el que succeirà o va succeir i prou. 'No li donis més voltes que ho entortolligaràs' m'he dit. I així ha estat. El més segur és que demà no recordi el que vaig fer abans d'ahir... I demà passat encara menys! Llavors, perquè capficarse en el futur? Perquè donar-li forma? Tot passa, tot esdevé. És una qüestió relativa al temps… d'una relativitat temporal abstracta e inaccessiblement subjacent. No podem fer-hi res.

dijous, 21 de juliol de 2011

On es desen els blogs?

On es desen els blogs? On es guarden les meves paraules? A quin indret han anat a parar? Aquelles lletres en fila índia fent cua des de la capital fins al punt final, on són? Unes agupides, d'altres estiragassades, n'hi ha fent flexions, i també de contorsionistes! Algunes amb un punt a sobre el cap. M'en recordo de totes, estimo cadascuna d'elles… Tinc enyorança d'aquells menuts que un dia vaig desar prement 'publica un missatge'. Ara ja són grans. Són grans i han vist món! Tots juntets, això si. Qui sap si algun dia tornaran a casa. Han passat tants ports, han creuat tantes IPs… Ha transcorregut tant de temps… Poder alguna paraula, poder algun mot ingrat vindrà de visita el cap de setmana. Els puc veure, puc jugar amb ells, però m'agradaria acaronar-los altre cop si vinguessin per Nadal. Els ho diré. Els hi enviaré un email. Jo, si de cas, els esperaré entre parèntesi assegut a l'asterisc de la porta del router per donar-los una forta abraçada quan vinguin i tornar-los a sentir meus.

dimecres, 20 de juliol de 2011

El dia del meu aniversari

Avui he celebrat el meu aniversari sense voler-ho. Era el meu dia però no ho havia dit a ningú. Estava amb uns amics fent esport… baixàvem de la muntanya caminant, però amb actitud. Jo el primer i al darrere ells. En un segon pla i desenfocats. Hem arribat a la ciutat, vorejant la barana d'aquella plaça inexistent del barri de Tres Torres, esbufegant però no molt cansats. I tot seguit: Sorpresa! M'han felicitat trencant el meu silenci asocial i entre petons i abraçades m'han dut a una terrassa prèviament reservada per commemorar tan remarcable data. Inclòs aquell amic que creia mig enutjat ha vingut! Per si de cas han col.locat unes proteccions de fusta al carrer per impedir la possible intrusió dels vehicles a la vorera mentre festejàvem. Quin detall! Un cubell ple de gel amb cava i uns brindis més tard i de sobte veiem fum i flames més enllà… darrere uns edificis… al camp de l'Espanyol! Però no hi donem importància. Ja s'apaivagarà! Seguim amb la festa i com si rès s'hi afegeig el Ramon d'Espanya i un amic seu que no conec… tzzzzzz… però… tzzzzzz… què hi fa aquest ciutadà al meu somni? Tzzzzzzz… Casum dena! M'ha fotut enlaire el meu dia… o millor dit la meva nit!

dimarts, 19 de juliol de 2011

Tinc una edat

Ja fa molt de temps jo era petit. I de tan petit que era em vaig haver de fer gran. No suportava que tothom em menyspreés per la meva petitesa, encara que els avantatges de ser diminut pressionaven per no engrandir. Volia seguir sent aquell nen trapella que mai vaig ser, però em vaig convertir en l'home seriós que mai seré. Mentre dissertava interiorment entre seguir en el món dels menuts o obrir-me a la grandesa dels adults, de sobte vaig créixer i així m'he quedat. Sóc un nen gran. Tota la vida somiant ser madur i ara voldria tornar a ser el fruit: una criatura. La meva mare em deia: Què gran t'has fet… el meu fill em diu: pare, vols parar de fer el ruc! I és que tinc una edat...

dilluns, 18 de juliol de 2011

El futur dels nostres avantpassats

A les dotze de la nit, l'avui es converteix en demà i el demà en el dia després. Totes les coses que han passat, en un instant varen passar ahir… Ahir, que és el passat d'avui, o ho era? D'abans d'ahir ja ni m'en recordo… A-b-a-n-s d'-a-h-i-r… Això del temps és un 'merder' inexacte, és un espai lineal de tic tacs esponjós, és un recordatori macabre del nostre esdevenir, és el brillant aparador del nostre futur. Pot durar uns segons o uuunnnnsssss ssssseeeeegggooooonnnsssss. Però el rellotge no fingeix, no té iniciativa pròpia. L'agulla va avançant sense compassió o amb alegre lleugeresa… depèn del proper esdeveniment. Passat demà i abans d'ahir, dues jornades separades quatre-cents trenta dos mil segons per on han passat infinitat d'ocasions de parar el temps a intervals o d'iniciar un període de lapses divisibles en moments, són etapes de la vida que ja han conclòs o estàn per començar a ésser, el futur del nostres avantpassats, el passat de la nostre descendència. Tant a prop, però tant distants!

dijous, 14 de juliol de 2011

Desviar-se de la trajectòria natural

Tranquils, no us preocupeu, ho he comprovat. Fa dies que em ronda pel cap però… el sobrepès afegit al planeta per la superpoblació mundial actual, no pot desviar la Terra de la seva trajectòria natural. Us ho explico. La Terra té un pes de 5.977 trilions de tones. Actualment som casi 6.900 milions de persones al planeta que multiplicats per 68 quilos de mitja dóna un pes total de 469.200 milions de quilos o sigui que a la massa de la Terra no li fa ni pessigolles. Avui dormiré més tranquil… Una altre cosa és que degut al nostre desconeixement total de l'Univers i la seva física de dimensions incalculables, ningú pot negar que algun dia ens esclafi un meteorit enormement gegant (molt més gran del que podem imaginar) atropellant-nos a una velocitat que no es pot escriure amb els grafismes actuals, per tant, imprevisible als nostres ridículs sistemes d'alerta primerenca. No ens adonaríem. Però que hi hagi serenitat, no està demostrat que pugi arribar a succeir... i si succeeix, no ens assabentarem. Som tant insignificants…

dilluns, 11 de juliol de 2011

A l'ascensor, millor sol!

Entro a la porteria i corro dissimulant amb rapidesa cap a la porta... ràpid, ràpid! penso dintre meu. Entro i premo el botó abans que la porta s'acabi d'obrir... és una tècnica que s'ha de practicar. Menys mal, aquell veí no arribarà a temps, veig per la finestreta... A l'ascensor, millor sol! És un lloc automòbil en vertical i elèctric on portar a terme tasques molt personals… molt higiènic-espirituals. Mirar-se al mirall per pentinar-se les selles amb el dit prèviament humitejat de saliva, acomodar aquell rínxol de cabell que sobresurt del cap, magrejar de prop aquell gra maleït, retocar-se el clatell girant lleument el coll, separar els llavis per veure't les juntes de les dents fent cara d'animal… Estirar-se aquell plec del vestit que fa lleig, mirar-se el darrera dels texans per si de cas. Tot això són coses molt personals que un no pot fer tenint companyia a l'elevador. Què faríem sense el mirall? Jo per exemple aprofito per fer-hi gimnàstica. Faig flexions de les cames, avall i amunt, avall i amunt, em poso les mans a la cintura amb els braços en gerra i moc el tronc lateralment sobre el seu eix acompanyant-me de les espatlles per fer-ne estiraments i corbo la columna en tots dos costats, esquerra i dreta. Son exercicis que no es poden dur a terme amb altres passatgers… a menys que viatgis amb una mestre joveneta d'aerobic en mallot! Però ara per ara mai m'hi he trobat. Per cert, calculeu bé la durada dels exercicis, que no us enxampi la veïneta del cinquè fent el ridícul...
Què és això de parlar del temps? A qui li importa el temps dins d'un ascensor? Plou als ascensors? Hi neva, hi fa vent? Quina ximpleria! I aquelles mirades perverses entre viatjants? I aquells pensaments de 'mira aquest quina corbata' o 'a on va aquesta amb aquest vestit'? Ai! Si les mirades i els pensaments parlessin! Jo tinc un costum… amb el peu agafo les deixalles que els veïns arraconen perquè no es vegin i les desplaço fins al centre del muntacàrregues perquè tothom guaiti lo porcs que arribem a ésser en un lloc tan privat, que ens porta a on volem gratuïtament sense preguntar-nos el perquè. Ah! per cert! A l'ascensor prohibit pujar-hi suat, deixar-se anar, fumar i escopir!

dijous, 7 de juliol de 2011

Hi ha gent que té mal gust

(dedicat a la Cristina)
Hi ha gent que té mal gust. N'hi ha que té mala llet, males vibracions o mala estrogança. També els que es fan mala sang, que tenen mal perdre o que pateixen de mals menors. D'altres que et cauen malament, els malcarats i els malacarosos. Pots ser malintencionat o malgeniüt! Tenir mals vicis, mala bava o estar podrit de malícia! ...ser malvat o fer malifetes. Es que anem de mal en pitjor! Malauradament molts tenen malsons, mal de queixal, malures, malestars, malalties… vaja, que son malaltissos. És malsà malmetre el malnom del maltractador. Menys mal que els malentesos, la malenconia, la malastrugança, el malhumor, la maldat o les males costums són un malson que no et fan malbé. Aquell d'allà és maldestre, malcriat, malagraït, malagradós, malhumorat, malparlat, malèvol i malpensat! Malaguanyat el malaurat que té mal perdre o mal viure! Això si que és malbaratar un maleït i maligne mal auguri… Malgrat tot, quin mal de cap més malparit!

dimecres, 6 de juliol de 2011

Barcelona no existex

Barcelona no existeix. Com a mínim la Barcelona que jo coneixia, la que em va veure néixer i créixer, la que em veurà fotre el camp. Aquella de tramvies en blanc i negre desplaçant-se per la ciutat amb la perxa espurnejant, xuclant de la catenària. Aquella dels repartidors de gel pescant els blocs amb el ganxo i duent-los amb un drap sobre l'espatlla pel carrer. Aquella de botigers de barri amb el llapis a l'orella i davantal. Aquella on el propietari del pis amb una bossa de plàstic plena de 'rosses' et cobrava el lloguer balbotejant, sempre a l'hora de dinar! Aquella dels Reis Mags pobres i les estampetes per Nadal. Aquella de carrers empedrats irregularment, de cotxes de fusta amb aparcament davant de casa, d'Isetes amb apertura frontal al carrer Arimón, de 'motocarros' i motos de col.leccionista, d'urbans amb salakov dirigint el trànsit des de l'altar. Aquella amb bitllets marrons de cartró dur als ferrocarrils i entrada i cobrador al darrera del busos. Aquella que s'enclenxinava el diumenge en pantalonets curts i a on sempre em tocava el perruquer dolent. Aquella del 'señorito' i la minyona. Aquella que cridava al 'sereno' a les fredes nits d'hivern picant de mans a casa de l'àvia i engegava els fanals un per un. Aquella que esquiava al 62, que es va aterrir amb l'obscur assessinat d'un americà famòs i que va aterrar a la lluna amb mòdul de plata al 69 en una tele rodona de dos canals sense colors. Aquella que tu i jo vàrem viure però on no morirem. Aquella que el temps s'ha engolit per sempre. Aquella Barcelona.

dimarts, 5 de juliol de 2011

Multitud de punts de vista

No sempre està un preparat per les coses, ni les coses estan preparades per a un. És un dilema important avui en dia en que tothom té pressa per arribar, i si pot ser, per arribar el primer, i del primer el més maco. Altre gent agafa posició amb els colzes deixant a la vorera del camí els 'contrincants' més dèbils. Ja em direu… quina obsessió més absurda… el segon és el primer del perdedors? Quina fal·làcia… A mi m'agrada tombar-me i contemplar com passen els núvols pel meu damunt, n'hi ha que els agrada passar mentre els observen curiosos i pensatius. D'altres ni es tomben ni observen, i els darrers ni existeixen! Son remugants de la vida. Som multitud de punts de vista molt pròxims espacialment però situats en diferents dimensions, en diferents realitats, en diferents personalitats que juntes ens fan ser omnipresents, omnipotents, omniscients. Aprofitem-ho! Deixem doncs que cadascun visqui la seva vida, que arribi quan li vingui bé arribar, que s'en vagi quan vulgui i farem de la magnètica proximitat dels pols oposats una via per donar-nos la mà.

dilluns, 4 de juliol de 2011

Les linies verticals

És important no trepitjar les línies verticals pintades en el sentit de la marxa. El més fotut és fer-ho quan tombes una cantonada esquivant els vianants, tens que posar fil a l'agulla i treure la llengua una mica per afinar la punteria, però es factible. Una mica més inclinat! Ai! cap a la dreta! Cop de fre! Bé, ni l'he fregada. Bretol! em saluda el caminant. No entén la jugesca… Les horitzontals les trepitjo, és clar, les dono per inútils, com si no les veiés (encara que fan ràbia, sempre portant la contrària), però és que hauria d'anar fent saltets per la ciutat. Impossible. Em prendrien per boig... Quant s'acaba l'hivern, m'imagino en un anunci. Les muntanyes s'instal.len als carrers, el fred arriba, la neu hexagonalment simètrica i simpàtica s'escampa voleiant a flocs i faig 'slalom' per les línies discontínues per no perdre el costum. Solament les que son ben separades, doncs, de vegades, quan arribes al semàfor la distancia entre elles es més petita i una de les rodes sempre acabaria trepitjant-les i això no m'ho puc permetre. Esquiar per la ciutat. Quin miratge! Quina alegría! (Pi-piiiip, toco la botzina) Ara, als carrils bici els han posat uns turonets per protegir-los… aviat m'hauré de dedicar al món del trial i fer-hi zones entre ciclistes indocumentats, i despistats, però es que d'alguna manera ens hem de distreure a Barcelona.

divendres, 1 de juliol de 2011

Bon dia Adrià!

Els primers rajos il.luminen el verd humit de la matinada, i la boira misteriosa, sinuosa s'arrossega. Les tosques pedres del volcà adormit somien que el pintor matina amb colors ben vius a les mans. Les besties badallen i s'estiren mentre escolten la remor del Fluvià, a la ciutat del Sants?
Bon dia Adrià! Aquest primer matí és d'alegria. Tot just sortit de la foscor i els sons subaqüàtics, t'endinses al món de la gana, el treball i la son. Rodejat d'estranys cridaners de colors, conserves la forma comprimida dels darrers dies. Ara mateix l'únic que vols és tornar allà d'on tan tret sense avisar… no volies sortir pel propi peu… no m'estranya! Que bé s'hi està dins aquella nena de somriure pacient i gens arrelats. Però el teu pare et vol conèixer! T'ha estat esperant tot aquest temps, volia saber de la teva cara, els teus pensaments, els teus sentiments. Ets un regal recent obert! Tot per remenar, tot per preguntar, tot per caminar, tot per decidir, tot per viure. Ets nou, si, nou de trinca! ... per nosaltres que t'acompanyarem en el camí fins que facis via tot sol. Benvingut, Adrià. Ah! ... i porta't bé.

dijous, 30 de juny de 2011

Boles de plata

Cada matí la meva dona em prepara un entrepà embolicat en paper de plata. Jo l'obro i sigilosament engoleixo el pa, l'oli i l'embotit. Tot junt, a mossegades. De vegades em trobo amb la sorpresa que és de tonyina o de formatge. Umm, el formatge... és un vici... recordo que de jove quan prenia 'queso' del bo... o sigui formatge ben curat, em suava el nas. Això era senyal inequívoc que el formatge era de bona qualitat. Quin plaer... Amb la tonyina, es pot fer el 'fill de puta', que és el 'bocata' de tonyina per excel·lència! amb olives farcides, anxoves i pebrot. És per llepar-se els dits. Bé, com deia, en finalitzar les últimes engrunes de pa que sempre queden entre els plecs brillants del paper de plata que recordan la superficie lunar, arriba l'hora de fer una bola el més esfèrica possible. Sempre amb la part oliosa cap a dintre, eh? Prement primer amb el palmell de la mà en cercles com si de plastilina es tractés i després ajundant-vos dels dits per configurar un meteorit platejat perfecte de color semblant al 'feldespato' (quina paraula més maca). I tot això perquè? Doncs per continuar la meva absurda col.lecció de boles de plata que em dona per fer cada estiu. Ag!

dimecres, 29 de juny de 2011

Patiment del ferro

Aquest matí he vist l'obra que veig cada matí. Feia dies hi havia uns ferros alineats mirant al cel que esperaven ser engolits pel ciment. Finalment ha arribat el dia, i avui ja eren a l'interior de la columna de ciment armat. Jo al passar he pensat: Deuen patir els ferros allà dins? Els espera una pila d'anys dintre del ciment imaginant-se esquelets, aguantant el pes de l'edifici! Claustrofòbia? Por a la foscor? Pobres. Però sort que és provisional, d'aquí a uns anys quan nosaltres ja no hi siguem, alguna monstruosa màquina dirigida per un home del futur els traurà de sota la runa i els durà a una deixalleria a on seran triats i mobilitzats cap a un forn gegant que els diluirà per ser útils en un altre menester. Quina vida la del ferro! Maleït el dia que el varen treure de les muntanyes per ser útil a la humanitat...