M'autodidacto!

En el cas que hagués de fer un esqueix de mi mateix, partiria del principi sense por de recordar altre temps. Aquells anys sota les ales, protegit del desconsol, obren braços a l'espera(nça) d'un noiet emocionat que per ganes no de viure sinó més de despistar ha anat obrint boca cap el món del més enllà. Aprenent de les voreres i del iNperdible punt cardinal he anat fent rular la màquina il.lustrant-me en l'amistat. Obligat per la bogeria i l'ensenyament quotidià, el meu cap i els meus aspectes han après que rés s'enreda si un no vol, i que un no val si no s'hi enreda. I del pou de la saviesa que t'inspira el pas dels anys, n'he tret un munt de formes per poder-les manejar segons ho admeti o no el tarannà subtil. A fi d'entendre la vida, a fi d'entusiasmar-m'hi... m'autodidacto!

Coeficients aritmètics

Aquesta setmana, no puc dir la nit exacta doncs et manipulen conscientment perquè no recordis rés, m'han fet l'examen anual els nostres amics invisibles d'un altre món paral.lel. Com cada any per aquestes dates astronòmiques, m'han realitzat dos foradets simètrics ben petits a la part superior-posterior del paladar mentre dormia (no vull ni saber la tècnica que utilitzen) per accedir al cervell i així poder-se baixar totes les dades de l'any. És per això que ho sé, perquè la zona queda ferida, per molt savis que siguin, i produeix una lleugera molèstia fins que cicatritza. No sé ben bé perquè ho volen, de fet la meva existència no té gaire interès interestel.lar, o així m'esforço en aconseguir-ho dia rera dia. Una vida conscientment obsoleta! Deuen estar avorrits allà dalt perquè es passin l'existència extraterrestre fent mitges ponderades de coeficients aritmètics per estipular...

Ànima nipona

Vint-i-vuit anys oblidada al darrera d'un magatzem. Vint-i-vuit anys esperant que unes mans l'acaronin, li facin dolçes carícies, l'estimin, la respectin i li donin calor i sentit a la seva existència. Tant de temps a l'ombra des que fou concebuda la faran diferent? L'ànima nipona adormida, el cos meravellòs de caoba mig buit cansat de no fer rès, el coll estiragassat desvirtuat, els controls expectatius a zero esperant ser girats sobre el seu eix... l'actitud avorridament anestesiada... On és aquella alegria desbocada de joveneta desvergonyida que s'en va anar decidida a l'estranger buscant aventures? Segur que és amagada rera el diapasó guaitant decebuda la llum que li retorni la vida que li va prendre l'indiferència del segle passat... Quines ganes de viure deu contenir a dintre seu! Quines ganes d'entonar mil melodies! Quines ganes d'agrair el ser treta de l'oblit!

Autodestrucció

El sistema és senzill. Un cop arribada l'hora els circuits interns donen l'ordre de destruir el propi ésser i es desencadena la bogeria plasmàtica. Auto-destrucció estanca infinita de curt recorregut. És una solució una mica bèstia, inhumana i més... però és el que hi ha. No es pot viure eternament! Disseny erroni o broma de mal gust? Segurament no ho sabrem mai. D'alguna manera s'havia de fer... El problema ve quan el programa s'inicia per error abans d'hora i el procediment natural es converteix en una greu pifia de la natura i provoca incongruència generalitzada per falta de comprensió estipulada. Aquí si que tenim tot el dret del món de queixar-nos enèrgicament, alçar la mirada translúcida i amb la veu congestionada cagar-nos en Déu i engegar-ho tot a pastar fang.

La nova moda

Ara s'ha posat de moda no tenir pressa. Als semàfors les motos al ralentí arrenquen amb passivitat a veure qui arriba més tard a la propera cruïlla i els pilots xerren entre ells de les seves coses. Els vianants s'amuntegen als passos de zebra donant prioritat infinita als altres conciutadans... Passi, passi! Vosté primer! Els autobusos parats esperen que la gent de la cua validi el tiquet mentre el conductor els dóna 'ànims'... Amb tranquil·litat, sense presses! Que tenim tot el dia! Els vells caminen a pas de tortuga i els joves a velocitat de vell. Als CAP, els metges operen a l'i-n-s-t-a-n-t però amb destresa ralentida mentre l'infermera es fa les ungles com qui toca el violoncel a ritme d'adaggio. Fins i tot els gossos donen prioritat per aixecar la pota als arbres! Guau, guau! Una ciutat diferent a càmera lenta on l'índex d'afeccions cardíaques a caigut en picat fins desaparèixer... La dignitat de ser l'últim com a valor humà. S e n s e p r e s s e s . . .

Sóc descobridor

Jo, sóc descobridor. Però no he descobert res encara! Bé, si, només he descobert que no serveixo per descobrir. I es que després de tants anys, ja hauria d'haver descobert quelcom si ho fos. La veritat es que no m'hi implico gaire a descobrir coses... més bé m'espero assegut que em vinguin idees al cap per desenvolupar-les i poder donar a conèixer els meus descobriments al món, però res de res... és inútil! Al meu favor haig de dir que com que altre gent també descobreixen coses (no sóc l'únic descobridor del món), de les coses que hi ha per descobrir cada cop en queden menys. Això de ser descobridor és molt estressant! I quan més estressat, menys descobreixes... I a sobre cobro per descobriment! I ara amb la crisi... estic al descobert!

D'avui en vuit...

D'avui en vuit de bon matí, quan la rosada encara sia viva, els tres tombs ens duran per parelles fins els quatre camins. Allà a la cruïlla, dalt del turó, en fila índia i disfressats d'antics autòctons, formarem una sardana de cercles infinitament geomètrics al ritme dels tres quartans del poble i el joglar geperut desafinat. Una rotllana carnavalesca a contrapunt d'aquestes dimensions no es dansa cada jorn, però hi ha precedents il.lustrats en la memòria de les tradicions catalanes ancestrals. Tirada de llargs, tirada de curts i cop final assenyalant al mig... A veure si d'aquesta guisa ens fem escoltar! Fins llavors ens esperen set dies de tibar la corda amb força, plens de misteri i nerviosisme esglaiador al pessebre de la vida... La passió d'un poble, la Festa Major de l'existència ja és aqui!

Els interioristes del terrat

He anat a la perruquería i m'estic redistribuint el cap. Tinc uns nusos que no hi ha qui els desgavelli i haig d'acabar amb tanta punta esgarriada que em trepana el pensament. Penso que entre rínxol i rínxol hi col.locaré un envà per separar els inconvenients de les virtuts, i per dalt hi faré passar un canalet a l'estil romà per hidrogenar les meves idees pensides... si la perruquera ho creu convenient, és clar! Sempre és bo escoltar els professionals del tallacabell... els psicòlegs de la pinta... els tisorers enraonadors... els interioristes del terrat. El que dubto és si ampliar l'avinguda Clenxa per alleugerir-ne la circulació o fer-m'hi una rambla empedrada plena de botiguers d'altres països que acabin de desordenar-me els pocs impulsos elèctrics que m'arriben al cervell. Eh! Les patilles ni les toqui, que d'això m'agrada tenir-ne! Poder les hauriem d'il.luminar amb halògens encastats per realçar-ne els laterals... Ummm... i al clatell (ben rapadet per notar els pèls rígids a contrapèl) m'hi posa un parquet sintètic per on llisquin els residus fluvials. Perfecte! Què li dec?

L'importància del microsegon

Hi ha molts microsegons en la nostra existència, molts. Però d'entre aquests n'hi ha uns pocs d'escollits que son d'una gran importància vital. Tenen al seu ADN un no-se-què especial que els teòlegs, els filòsofs, el científics i els rellotgers encara estan lluny de descobrir. Aquest do els fa ésser únics i decisius en el seu què. Si per mala sort o per increïble fortuna se't creua un a la teva vida o a la del costat, res no serà el mateix. Allà s'acaba una realitat i en comença una altre de ben diferent. Pot ser la fi del món o el principi d'un nou camí ple de possibilitats. Aquests espais diminuts de temps no avisen, succeeixen quan els dóna la gana. Són incridables e inesquivables. Davant del dubte del caire del microsegon a la balança del meu pensament, a mi em fan basarda. Prefereixo no creuar-me'n cap al meu camí per si de cas i seguir caminant amb els meus per la cotidiana i estimada 'normalitat' existencial.

Els cinc sentits

M'autoresponc en un món de sords on les meves preguntes no van enlloc i on els cecs palpen l'aire a la recerca de codis tàctils per resoldre. Però els mots-endevinalla passen lliscant desapercebuts i desapareixen. Quin gust tenen les maleïdes expressions facials desafortunades? Quina olor fan les dolces i lluents lloances? Tots els sentits posats a disposició de les relacions humanes i què en traiem de profit? El triomf de les perversitats, la victòria de l'incongruència, la fi de l'essència… Tinc ganes de perdre de vista les males arts de convivència i deixar d'escoltar tantes barbaritats a diari. Vull disposar del plaer de donar la mà als enemics i escoltar d'ells unes sàvies paraules. Deixeu-me assaborir la vida en pau i desenvolupar els meus ferits sentits en menesters més ancestrals i dignes.