Barcelona no existex

Barcelona no existeix. Com a mínim la Barcelona que jo coneixia, la que em va veure néixer i créixer, la que em veurà fotre el camp. Aquella de tramvies en blanc i negre desplaçant-se per la ciutat amb la perxa espurnejant, xuclant de la catenària. Aquella dels repartidors de gel pescant els blocs amb el ganxo i duent-los amb un drap sobre l'espatlla pel carrer. Aquella de botigers de barri amb el llapis a l'orella i davantal. Aquella on el propietari del pis amb una bossa de plàstic plena de 'rosses' et cobrava el lloguer balbotejant, sempre a l'hora de dinar! Aquella dels Reis Mags pobres i les estampetes per Nadal. Aquella de carrers empedrats irregularment, de cotxes de fusta amb aparcament davant de casa, d'Isetes amb apertura frontal al carrer Arimón, de 'motocarros' i motos de col.leccionista, d'urbans amb salakov dirigint el trànsit des de l'altar. Aquella amb bitllets marrons de cartró dur als ferrocarrils i entrada i cobrador al darrera del busos. Aquella que s'enclenxinava el diumenge en pantalonets curts i a on sempre em tocava el perruquer dolent. Aquella del 'señorito' i la minyona. Aquella que cridava al 'sereno' a les fredes nits d'hivern picant de mans a casa de l'àvia i engegava els fanals un per un. Aquella que esquiava al 62, que es va aterrir amb l'obscur assessinat d'un americà famòs i que va aterrar a la lluna amb mòdul de plata al 69 en una tele rodona de dos canals sense colors. Aquella que tu i jo vàrem viure però on no morirem. Aquella que el temps s'ha engolit per sempre. Aquella Barcelona.