Les linies verticals

És important no trepitjar les línies verticals pintades en el sentit de la marxa. El més fotut és fer-ho quan tombes una cantonada esquivant els vianants, tens que posar fil a l'agulla i treure la llengua una mica per afinar la punteria, però es factible. Una mica més inclinat! Ai! cap a la dreta! Cop de fre! Bé, ni l'he fregada. Bretol! em saluda el caminant. No entén la jugesca… Les horitzontals les trepitjo, és clar, les dono per inútils, com si no les veiés (encara que fan ràbia, sempre portant la contrària), però és que hauria d'anar fent saltets per la ciutat. Impossible. Em prendrien per boig... Quant s'acaba l'hivern, m'imagino en un anunci. Les muntanyes s'instal.len als carrers, el fred arriba, la neu hexagonalment simètrica i simpàtica s'escampa voleiant a flocs i faig 'slalom' per les línies discontínues per no perdre el costum. Solament les que son ben separades, doncs, de vegades, quan arribes al semàfor la distancia entre elles es més petita i una de les rodes sempre acabaria trepitjant-les i això no m'ho puc permetre. Esquiar per la ciutat. Quin miratge! Quina alegría! (Pi-piiiip, toco la botzina) Ara, als carrils bici els han posat uns turonets per protegir-los… aviat m'hauré de dedicar al món del trial i fer-hi zones entre ciclistes indocumentats, i despistats, però es que d'alguna manera ens hem de distreure a Barcelona.